Galletes d’oli

Sempre havia pensat que potser saber fer galletes d’oli (galletes d’Inca per entendre-mos) seria ben agraït. I vetaquí que l’altre dia me vaig decidir a provar de fer-les, sobretot pels infants, i trob que me quedaren ben bones.

El que encara no he provat és xapar-les per la meitat per possar-lis sobrassada a veure si s’obrin bé o si se rompen malament. Fet, aquest darrer, que li emprenyava molt a mon pare al cel sia.

“El concepto, es el concepto” (Pazos – Airbag, 1996), i en aquest cas el concepte és el COM les vaig fer. Idò ben fàcil (les quantitats son preses d’una recepta de l’escoleta del meu fill):

– 400 grs. de farina (jo vaig emprar la vermella de tota la vida, per què la blava encara no se quan s’ha de fer servir)
– 133 ml d’aigua
– 133 grs. d’oli
– 1 sobre de “Levadura Canario” (és la que sempre han emprat ma mare i la meva padrina Margarita)
– Sal a gust (encara que deia 10 grs jo no en vaig posar tanta)

Fixau-vos que l’oli ve mesurat en grs., cosa que me va cridar l’atenció.

Jo vaig començar mesclant la farina amb l’oli i després li vaig anar afegint l’aigua, que estigui tèbia. Finalment vaig afegir el sobret poc a poc mentre seguia pastant. Quan va estar tot ben mesclat, vaig deixar reposar la pasta una estona (10 minutets). Sembla ser que millor que estigui tapada. Mentrestant vaig encendre el forn a 180. Passat aquest temps, vaig estirar la pasta fins quedar de mig dit de gruix i llavors amb un tassonet, d’aquests de cafè de Duralex de tota la vida, vaig començar a donar-li la forma. Amb el tassonet, una vegada hagem pitjat damunt la pasta, fem un lleu moviment de costat a costat per separar-ho i així també agafa la forma de galleta. Ho agafam i ho posam a la palangana per enfornar. Val a dir que abans li vaig posar a la palangana unes gotes d’oli ben escampades amb els mateixos dits a fí de que no s’aferrin les galletes mentre se couen. A mi me sortiren dues palanganes més o manco plenes però no estibades. Aleshores al forn i a partir de la mitja hora convé anar vigilant.

Au, que vos aprofitin!

20110730-105114.jpg

Jo festejava a les fosques …

Va per tú … No mos has deixat coses ni res …

Encara no he trobat es de la “Mula Francis” (la alfalfa que como es un asco …) però el trobaré!

Fandango des Migjorn

  • Jo festejava a les fosques
  • sense llum ni foc colgat,
  • s’estimat en es costat,
  • per testimoni ses mosques.
  • En el cielo no hay farolas
  • lo que hay son estrellitas,
  • la perdición de los hombres
  • son las niñas bonitas.
  • – ¿Qué tienes, amor, qué tienes,
  • qué tienes, que triste estás?
  • – Tengo dolor de cabeza
  • de saber que tú te vas.
  • La despedida vos doy
  • la despedida vos traigo,
  • s’ha acabat la despedida,
  • s’ha acabat el fandango.
  • Música i lletra: popular

Extret de: http://www.agendasaraus.cat/node/120

En Biel de So’n Dalmau

Fa molts d’anys, no ho sabria ni ubicar en el temps, que vaig sentir parlar per primera vegada de’n Biel de So’n Dalmau … Era el meu conco Toni (encara que sempre ha estat el tio Toni)

Un grapat d’anys després i en un entorn completament diferent vaig sentir a un cap de projecte començar una reunió diguent : “Al·lots i Al·lotes callau, que si se memòria no me falla, jo ara vos contaré s’història de’n Biel de So’n Dalmau, Deu el tengui en la glòria”. Tothom va quedar un poc fora de joc, manco jo que me vaig començar a esbutzar de ses rialles … Cagon dena, una persona a la feina que no parlava de “coaching”, “targets” o “scheduling” !!!

Jo mai me l’havia sabut sencera a la glossa, i no vaig deixar perdre l’ocasió per dir-li que fes un esforç i que l’escrigués en uort (word per si no m’heu seguit la broma). Així ho va fer, però malauradament amb un parell de trasllats de papers i comptes d’email, no tenc el “uortescrit” localitzat. Afortunadament vaig localitzar una altra transcripció aquí (blocgroc) que és la que vos pas aquí. Segons comenta l’autor de l’entrada sembla que és un anònim popular que recollí en Gabriel Janer a “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner”. Gràcies als dos!!!

Salut!

Al.lots i al.lotes callau.
vos vaig a contar s’histori’
d’En biel de Son Dalmau
que Deu el tengui a la glori’.

Aquest jove arribà un dia
que es pardal se li enravanà
– Mon pare, jo me vull casar
que aquesta vida no es vida.-

Dos anyets de festejar
i un diumenge de matí,
amb capell i corbatí,
En Biel se mos casà.

Es foteren bon xicolati,
i unes copetes de suc,
i partiren cap a Lluc
amb so carretó de l’avi.

Arribaren an es quarto,
s’al.lota se despullà,
i En Biel l’empitonà
i boixaren un bon rato.

Ell va ser bo d’esbravar
més ella com més anava
mes calenta se posava
i no el deixava alenar.

Prest es menuts acabà;
i ella molt emprenyada
veient que ell no enravanava,
d’aquest modo li parla:

– Biel, tu m’has enganada
Mira’l-te que ja no s’empina
Boixava mes de fadrina!.
i per això m’he casada?

I no estàs empegueït
de vorer-me aquí aixencada
i amb sa cotorra badada
i es gallet ben deixondit.

Mentre tu en ses dues mans
t’estàs tocant es collons
aquí jo estic esperant
i ja me fan mal es ronyons

– Maria, m’has acabat,
ja no puc ni aixecar-lo.
vols un rava que he comprat?
sera un bon consolador.-

Sentí això i com una moixa
des llit un bot va pegar;
sa cotorra li posà
a damunt sa seva boca.

– Mama aquí valent cabro
Mama aquí, gran fill de puta.
Mama aquí, ja t’he avorrit.
Mama aquí, sa sang me puja.-

En Biel s’acollonà
i va fer lo que li manaven
des susto se conquigà
i així sa nit acabaren .

Que serveixi de lliçó
en es joves de demà:
JUST PES FET D’ENRAVANAR
UN HOMO NO ES CASADOR